28 Abr

La parcialitat al descobert

In Bloc
Escrit per 

I .- En el periple judicial de Carlos Calvo Varela, el 2015 començava amb una bona notícia: el Tribunal Suprem l’absolia del delicte de pertinença a organització terrorista i d’aquesta manera rebaixava de 12 a 7 els anys de compliment per la seva relació amb una motxilla amb explosius intervinguda a Vigo el setembre del 2012. Un per un, l’alt tribunal desmentia les consideracions de la Secció Primera de l’Audiència Nacional presidida per Grande-Marlaska i esmenava l’enèssima invenció del nostre i ibèric TOP contemporani.

II.- La primavera ens va portar un nou judici, altre cop amb Grande-Marlaska i Nicolás Poveda al tribunal. Aquesta vegada la fiscalia acusava Carlos Calvo de col·locar personalment un artefacte explosiu en un caixer automàtic l’octubre del 2011. L’únic argument de l’acusació residia en una controvertida troballa en el lloc de l’acció d’un fragment d’un carnet de conduir a nom d’en Carlos, carnet que ell mateix havia denunciat que havia perdut –sencer-. Des de la defensa, convençuts de la falsedat de l’acusació, vam aconseguir provar que el dia dels fets en Carlos es trobava a centenars de quilòmetres de Vigo. La sentència va acceptar aquesta tesi i es va veure obligada a afirmar que no es podia establir que l'acusat havia estat la persona que materialment havia col·locat l'artefacte.

La resolució de la Sala, però, condemnava Carlos Calvo per un fet que no havia estat objecte de debat en el judici (i per tant tampoc d’acusació): entenia provat que ell va ser qui va proporcionar l’explosiu als autors materials dels fets. No se sap qui van ser els autors materials. No se sap en quin lloc, en quina data ni de quina manera en Carlos els hauria fet arribar els explosius –la sentència no ho diu ni s’esforça a esbossar-ho-  però la responsabilitat de la tinença de l’explosiu recau en Carlos Calvo i li comporta la imposició de set anys més de privació de llibertat. Com la torna de la primera absolució.

III.- Més enllà de la crueltat de condemnar algú sense haver-lo sotmès a judici, sense haver-li preguntat sobre la tinença (el fiscal òbviament no ho va fer perquè ni tan sols li va formular aquest càrrec) i que aquesta condemna pesi sobre les espatlles del reu i del seu entorn fins que la tombi -com una cèlebre estaca- un tribunal superior, l’atropellament del principi acusatori ens revela la parcialitat interna del tribunal enjudiciador. Una sentència com aquesta n'esdevé una prova empírica. El Tribunal ha decidit condemnar abans del judici i si no pot fer-ho a partir de la tesi de l’acusació pública, improvisa en una altra direcció i assenta uns fets delictius indiscutits, no rebatuts i magníficament fixats, amb traïdoria, perquè l’acusat no es podrà defensar simplement perquè apareixeran en escena quan el judici ja s'hagi acabat. La desfeta de drets és evident però d’on prové aquest convenciment tan apriorístic del tribunal? Per què un jove gallec acaba amb catorze anys a l’esquena quan el Codi Penal castiga amb sis anys una agressió sexual o amb deu un homicidi?

IV.- A Alemanya als anys 30 i fins a 1945 grans teòrics del dret penal (de Mezger fins a l’escola de Kiel) van arribar a raonar i enraonar a fons sobre com el dret penal havia de ser un dret de lluita per atrapar l'enemic allà on té el seu punt de partida, en la voluntat criminal. L'enemic del nacionalsocialsme, es referien, és clar. Van establir com a regla d'interpretació l’analogia en contra de l’acusat, van derogar el principi de personalitat i van edificar un monstre –com pocs- que va acabar justificant la pena de mort per als supòsits “d’enemistat jurídica”: comunisme, homosexualitat, avortament o ultratges a la raça. Com a fonament estructural es parlava de la culpabilitat per “conducció de la vida” que feia presumir que l’aplicació de la severitat del dret penal no havia de provenir de cap fet concret que fos delicte sinó que n’hi havia prou de ser d’una determinada manera per poder ser culpabilitzat i castigat.

V.- Diu David Fernàndez que “en la tradició inquisitorial hispànica hi ha un estri que sintetitza la brutalitat del poder: el terrible acte de fe. Processó, missa, sermó. I foguera. I cultura de la por. I càstig exemplaritzant. I avís a navegants.” Intueixo que la segona condemna, injusta i immerescuda d’en Carlos va per aquí i fa tanta pudor de foguera que ens embafa. D'una foguera que crema a Berlín als anys 30 i a Madrid el 2015. Una foguera que no necessita proves i s'atia alimentada de prejudicis, vanitat i mentalitat d'ordre de la magistratura espanyola.

Però el cicle i la lluita, judicial i no judicial, continua. Després de la primavera arribarà el solstici, i saltarem com hem fet sempre per sobre de les fogueres, d'aquesta que ara sembla tan alta i de tota la resta, en una nit plena d'estels i d'aire estival i recuperarem llavors el sentit de la paraula justícia quan tindrem en Carlos amb nosaltres. 

Llegir 2899 vegades Darrera modificació el Dimarts, 28 abril 2015 14:35
Més en aquesta categoria: « Drets a la russa Delgadogate »
Home Bloc La parcialitat al descobert

Sobre Salellas i associats

Blog i actualitat

Contacte:

Adreça: Plaça Marquès de Camps núm. 9, 6è 2a 17001 Girona
Tel: 972219200
Fax: 972226396
Mail: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Projecte web hi col·labora www.ticdoc.net

Salellas i associats

Serveis legals

Servicios legales

Legal Services

On estem?

1

Plaça Marquès de Camps núm. 9, 6è 2a 17001 Girona

Tel: 972219200, Fax: 972226396, Mail: salellas.associats@gmail.com