En defensa de l’estat de dret

En un context de crisi institucional com l’actual, el dret i la seva interpretació ha esdevingut un camp de batalla cabdal a l’hora d’establir el marge d’actuació del poder i dels qui s’hi oposen. En efecte, el major o menor grau de legitimitat del modus operandi del poder dependrà en bona mesura de l’acceptació i reconeixement de les seves raons jurídiques. Al mateix temps, la dimissió del debat polític per part de PP, PSOE i C’s i el refugi constant en un poder judicial controlat “des de dalt” abonen la centralitat del dret en el debat social. Ara bé, no els és una tasca fàcil. La legalitat de la nostra època no és com la franquista. És exigent i comporta límits i controls de tot tipus. Bona part d’ella consisteix en tractats, constitucions i declaracions de drets impensables sense la derrota dels feixismes i altres dictadures que van assolar el segle passat. Un llegat civilitzatori que va costar esforços extraordinaris d’arrabassar, sovint amb el preu de la vida o de la presó d’aquells que ens han precedit. I que esdevé paper mullat si la ciutadania no se’l re-apropia per denunciar els seus incompliments sistemàtics per part del poder. Malgrat la seva aparent ineficàcia, aquests textos permeten considerar les situacions d’injustícia no com quelcom natural sinó com autèntiques violacions jurídiques.

En temps d’involució democràtica com l’actual, per això, aquesta legalitat pot esdevenir un mirall més incòmode de l’habitual pel poder. De fet, serveix per mostrar la seva tendència creixent a deslligar-se dels seus contrapoders i esdevenir il·legal. En realitat, invocar l’estat constitucional en l’actualitat implica defensar la supremacia dels drets polítics i socials de la ciutadania, la separació dels tres poders – cadascun amb els seus contrapesos -, el paper central de la societat civil, la proporcionalitat i el constant control o supervisió de les accions de l’Estat. Aquesta visió de les coses correspon amb una tradició jurídica alemanya de l’estat de dret (rechtsstaat ), posterior a la Segona Guerra Mundial, totalment antitètica a la noció de dictadura de la llei en què avui la dreta jurídica espanyola vol caricaturitzar-lo. En el fons la idea es molt senzilla: un estat de dret significa imposar límits “des de baix” i des de fora al poder de l’Estat. La llei no pot esdevenir, en una concepció exigent del principi democràtic, un mecanisme de cobertura dels abusos del poder sinó el seu fre o antídot primordial.
Vist des d’aquesta perspectiva, resulta més cabdal que mai el paper dels juristes garantistes per mostrar el dret no només com l’expressió del poder sinó també, i sobretot, com eina per deslegitimar les seves actuacions més arbitràries. Aquesta tasca té almenys dues funcions específiques. D’una banda, donar resposta a la inacceptable retallada de drets polítics i a la criminalització de tota dissidència al poder constituït. De l’altra, mostrar que la protesta i la desobediència, lluny de ser actes censurables, són instruments legítims i fins i tot necessàries per forçar al poder perquè compleixi la seva pròpia legalitat. I per construir marcs jurídics més igualitaris i lliures de violència. Bon exemple d’això és la lluita que s’està lliurant a diferents països europeus al voltant de les ordres d’extradició dictades contra diferents polítics catalans pel jutge Llarena. O les querelles interposades contra l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional durant l’1 d’octubre per part d’entitats de drets humans i diversos ajuntaments, com el de Barcelona o Girona.
Aquestes actuacions contra hegemòniques en l‘ús del dret representen un exercici d’auto-tutela dels propis drets que s’inscriu en una llarga tradició republicana que prové ja de la constitució jacobina de 1793. Els revolucionaris francesos anomenaven a aquest paper central de la societat civil com “garantia social dels drets”. Des de llavors són molts els pensadors que ja han teoritzat la necessitat d’oposar-se o desobeir al poder il·legítim, conscients de que els drets no són regals caiguts del cel sinó fruit de dures lluites lliurades tan als carrers com als tribunals. I que la relació entre llei i democràcia és dialèctica: la legalitat d’avui podia ser il·legalitat en el passat (i viceversa).
És en aquest marc teòric que s’inspira el Primer Congrés en Defensa de l’Estat de Dret que es celebra avui a Barcelona. En efecte, un dels objectius de la trobada és reivindicar l’estat de dret com a artefacte de denúncia i resistència davant la vulneració sistemàtica de les regles democràtiques que s’ha produït en els darrers anys a l’Estat espanyol. Tanta és l’excepcionalitat jurídica que vivim, que més que exigir una comprensió “alternativa” o “contrahegemònica” del dret, l’aprofundiment democràtic o els drets socials, allò que es reclama és simplement que els poders públics siguin coherents amb ells mateixos. Que no vulnerin les regles mínimes de les quals s’han dotat en aprovar constitucions i ratificar tractats internacionals. El risc de desaparició de l’estat de dret com nosaltres l’entenem no es pot situar en fets concrets o aspectes parcel·lats, sinó en l’anàlisi del sistema en el seu conjunt. La vigència de l’estat de dret no depèn tant del compliment d’una o altra resolució d’un tribunal sinó de la preservació de tots els elements que controlen i limiten l’estat, el seu poder i la seva violència. Avui, tots aquests instruments, també els drets fonamentals, estan amenaçats. Per això caldrà començar a superar vells recels de certa cultura política cap al dret i els drets. Caldrà assumir la necessitat de disputar-li en aquest camp, i no regalar-li, la seva legitimat al poder. Fer-ho és una qüestió de simple supervivència per frenar la seva deriva obertament despòtica. És el de dret o la barbàrie.

[Aquest article va ser publicat conjuntament amb Jaume Asens al diari La Jornada]