Arran de les darreres actuacions judicials contra el moviment independentista, us adjuntem la col·laboració que hem tingut la oportunitat de fer a la secció d’opinió del diari digital Crític, i que també podeu llegir des de la seva pàgina web:
“El judici a Sòcrates és probablement un dels primers judicis polítics dels quals tenim notícia a Occident, la forma d’afrontar el judici ens acosta a la idea del judici de ruptura, una estratègia centrada a discutir la legitimitat del tribunal que jutja amb l’objectiu últim de discutir el sistema polític en el seu conjunt i de desbordar els marcs tradicionals del debat, traslladant el centre de la discussió de l’acusació plantejada per l’Estat al procés en sí i els motius polítics que el mouen.
Els primers de teoritzar sobre aquesta qüestió com l’entenem avui van ser els bolxevics. En una carta de l’any 1905, Lenin escrivia sobre l’estratègia que havien de seguir, segons el seu criteri, Elena Stasova i la resta de camarades presos, proposant una tríada: 1) No reconèixer el dret de la Cort de jutjar els acusats i per tant procedir a boicotejar-la; 2) No participar en els procediments judicials i utilitzar l’advocat exclusivament per explicar que el Tribunal es troba mancat de jurisdicció, i 3) Utilitzar el judici com a mitjà d’agitació.
Aquesta mirada va ser desenvolupada en multitud de processos contra militants comunistes –durant anys el procediment de referència va ser l’anomenat judici de Leipzig a Gregori Dimitrovl’any 1933, acusat d’haver incendiat el Reichtag-, i Jacques Vergès va ser responsable de reactivar la qüestió en els procediments de defensa d’algerians insurgents contra França durant la guerra d’Independència d’Algèria. El propi Vergès recordava anys després: “Era conscient que la condemna dels acusats estava programada dins del marc estret del procés; però aquesta relació de força podia canviar si entrava en joc l’opinió pública internacional. Per tant vaig considerar el pretori com un camp de batalla que havia de fer-se públic, per tal de poder lluitar en situació d’igualtat amb els jutges”.
El seu cas més paradigmàtic -i que dóna origen a l’anomenada estratègia de ruptura- és el judici contra Djamila Bohuired. Quan Vergès va agafar el cas sota una acusació d’assassinat terrorista i amb impossibilitats de defensa evidents, la sentència de mort pràcticament estava dictada. La utilització de la tècnica de la ruptura va suposar guanyar el pols a l’Estat francès i salvar la vida de l’acusada. Lluny del que podria semblar, el propi Vergès assenyalava que l’estratègia de ruptura va salvar moltes més vides de militants de l’FLN que no pas la clàssica estratègia de connivència.