La tempesta permanent que la premsa d’extrema dreta de Madrid manté contra el govern Sánchez ha tingut les darreres setmanes la ministra de Justícia, Dolores Delgado, a l’ull de l’huracà. La crítica i el descrèdit que aquests mitjans volen traslladar-li, des d’una falsa moral, és coneguda. Per a aquells que en aquest context de retallades i retrocessos constants de drets civils i polítics defensem l’estat de dret, tanmateix, el que evidencia el Delgadogate és que existeixen espais de contacte informal entre tots els poders de l’Estat que serveixen com a punts de concertació i d’aliança, tal com sempre havíem sospitat.
Quan algú ha estat coordinadora de la política antiterrorista a l’Audiència Nacional com a fiscal especialitzada els últims anys, de la manera que s’ha desenvolupat a l’estat espanyol, amb la duresa, injustícia i desproporció que s’hi ha viscut, no hi ha gaire marge per imaginar-se que s’ha estat lluny de la claveguera de la qual Villarejo només és la punta de l’iceberg.
Els darrers anys, els que hem hagut de trepitjar les sales de vistes del carrer de Génova (o del complex judicial de San Fernando de Henares) hem assistit atònits a procediments en què es relataven tortures durant les detencions, en què s’utilitzaven confidents com a testimonis protegits que després eren desmentits o en què s’allargava la presó provisional durant quatre anys en règim d’aïllament a persones innocents. En aquests judicis hi assistia com a fiscal, sola o acompanyant el fiscal de la instrucció, l’avui flamant ministra de Justícia, sense immutar-se, sense expressar cap altre talante que no fos el de donar validesa i legitimitat jurídica a l’actuació de les unitats especials d’informació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.
És més, els cables de Wikileaks en el cas dels 11 del Raval van mostrar-nos perfectament el modus operandi d’aquesta fiscalia, que era perfectament coneixedora que l’única prova utilitzada per condemnar els onze barcelonins havia estat la declaració d’un espia d’un tercer país infiltrat a la mesquita del carrer de l’Hospital. Ni tan sols la revelació i confirmació de la tesi amb què ens havíem esgargamellat les defenses durant el judici va servir perquè la fiscalia o el tribunal mogués ni un punt ni una coma de les greus penes que havien estat injustament imposades en nom de la guerra contra el terror.
La principal lliçó del Delgadogate és, doncs, que la cúpula de la judicatura i la fiscalia espanyola estan concertades amb els estaments policials dels quals han nascut les pitjors pàgines i atestats de la història judicial espanyola, que tant de dolor han generat. Quan el seu paper hauria de ser fiscalitzar, controlar i fer de contrapoder a la policia, descobrim colegueo amb la claveguera estatal. Per això som escèptics amb Delgado i Marlaska al govern espanyol i amb la possibilitat que les polítiques que despleguin siguin, en relació al deep state, diferents de les desplegades pel PP. Segueixen governant els de sempre, els que deixen taurons impunes i castiguen sardines innocents, Luxemburg dixit.
[Aquest article va ser publicat al diari La Jornada]