El ‘cas Tamara’: la batalla cultural per l’ordre públic

Fa uns dies el Jutjat Penal núm. 25 de Barcelona absolia la Tamara Carrasco de Viladecans. La sentència ha estat comentada des de moltes òptiques: per la crítica que fa a la Guàrdia Civil en no haver documentat bé l’origen del principal indici utilitzat contra l’acusada; per com entén que les accions de protesta del març del 2018 no van sobrepassar el llindar de la legalitat i, en definitiva, pel descàrrec que suposa en relació al relat permanent, especialment en l’escena comunicativa espanyola, de criminalització de les accions materialitzades pels CDR. Ara bé, hi ha un aspecte aparentment tècnic al qual s’ha donat poca importància, el fet que ha estat la primera sentència a l’Estat per una acusació de l’article 559CP, el delicte d’incitació als desordres públics introduït en la reforma punitivista del Codi Penal executada pel govern del PP al 2015. La reforma del 2015 en matèria d’ordre públic va suposar el reforçament dels instruments penals contra la protesta amb la introducció d’aquest nou article i la reformulació del delicte de desordres públics (557 CP) amb la creació de formes agreujades (557 bis CP) amb penes altíssimes de fins a sis anys de presó, un substrat legal que ha construït la base de bona part de la repressió que s’articula ara i aquí contra el moviment independentista. Són aquestes fórmules sobredimensionades les que s’han fet servir per acusar els manifestants de la investidura fallida de Puigdemont, els encadenats a la porta del TSJC o els detinguts durant les protestes contra la sentència del Suprem, i és precisament aquest marc desorbitat el que va ser utilitzat per sol·licitar i acordar la vintena de presons provisionals de manifestants d’ara farà un any

Parlar d’ordre públic en la història repressiva espanyola és parlar d’un autèntic cànon jurídic perquè és l’instrument amb què des del segle XIX s’ha combatut la dissidència política i els moviments transformadors i emancipadors. No és casual que un dels principals focus de repressió durant el franquisme s’anomenés TOP (tribunal d’ordre públic) o que el delicte de sedició -amb què llavors es perseguien els vaguistes i l’any 2019 els líders independentistes- està configurat encara avui com un delicte contra l’ordre públic o que les unitat policials que fins avui s’encarreguen de reprimir manifestacions són les unitats d’ordre públic. Existeix un fil històric que travessa aquesta repressió i n’hi ha prou de llegir la sentència d’octubre del 2019 escrita per Manuel Marchena per veure com la màxima autoritat judicial de l’Estat entén l’ordre públic exactament amb les mateixes paraules i conceptes que els que apareixien en la definició d’ordre públic de la llei d’ordre públic franquista de 1959. No entenen l’ordre públic com un espai que ha d’incloure necessàriament el desenvolupament de la ciutadania, l’expressió política, artística i cultural i l’exercici de drets fonamentals sinó que mantenen una perspectiva ideal, pròpia d’estats totalitaris, en què s’equipara ordre públic amb el bon funcionament de les institucions -i de l’aparell de l’Estat- amb independència de quines siguin les condicions econòmiques, socials i polítiques de la ciutadania. L’ordre públic no és un espai per a la ciutadania sinó només un espai contra l’exercici de la ciutadania. Per ells, protegir l’ordre públic és, en definitiva, protegir l’Estat i l’statu quo, sigui just o sigui injust, res més.

“En un moment amb tanta repressió, l’independentisme ha de posar la qüestió la reforma del Codi Penal del PP”

Segurament aquesta concepció de l’ordre no pas com a garantia sinó com a opressió contagia bona part del nostre sistema judicial. La pròpia verticalitat de la funció judicial, l’autoritarisme del tracte, la complaença amb els poders establerts i la bunquerització de la judicatura a crits de viva el rey! l’allunyen de la seva funció de servei públic i de garants dels drets fonamentals. Perquè protegir drets fonamentals significa precisament això posar límits i dics de contenció al poder i aquest és el paper que té el jutge en l’estat de dret, exactament en sentit contrari del que es pregona des del règim vigent que es refereix a l’estat de dret com l’imperi de la llei transmetent el missatge que la judicatura ha d’actuar com a una mena de braç executor dels interessos de l’Estat. És sorprenent que no haguem tingut més capacitat per fer aflorar aquest debat conceptual que no és altre que la discussió al voltant de què es protegeix darrere del concepte d’ordre públic, ordre constitucional o ús i neutralitat de l’espai públic, conceptes tots ells sovint intercanviables i que estan servint com a base dels processos judicials contra l’independentisme.

Per això, en un moment amb tanta repressió política, l’independentisme ha de posar la qüestió de la reforma del 2015 en l’àmbit d’ordre públic, entra d’altres qüestions, com un objectiu polític més. Igual com s’ha aconseguit generar un clima contrari a la germana bessona administrativa d’aquesta reforma penal, la llei de seguretat ciutadana, com a llei mordassa, que va portar a comprometre’s als partits del govern Sánchez a la seva supressió, ara que es parla de reformes legals i de lleis d’amnistia, hem de plantejar un debat integral sobre aquesta qüestió. Ho hem de fer incidint en els espais institucionals on això és possible proposant una derogació d’aquests delictes, però també ho hem de fer en tots i cadascun dels centenars de processos judicials que tenim oberts contra manifestants des de l’1-O cap aquí, impedint que es consolidi l’aplicació pràctica d’aquestes fórmules innovadores. La sentència de la Tamara, com a victòria del primer judici pel 559 CP, és un bon precedent; però en altres judicis que ja hem celebrat pel 557 bis CP no hem tingut tanta sort.

“Una reforma a fons del codi penal permetria que sortissin en llibertat des de Cuixart fins a Dani Gallardo”

El 1995 amb l’aprovació del primer codi penal del règim del 78, anomenat llavors codi penal de la democràcia, es va crear el delicte d’usurpació pacífica de béns immobles pensat en aquell moment per escarmentar per via penal el potent moviment okupa. En molts dels judicis que es feien en els primers anys d’aplicació, des de les defenses es plantejava a l’inici de la vista una qüestió prèvia d’inconstitucionalitat de la reforma. No es feia pas perquè es pensés que hi hauria una resposta en sentit afirmatiu, sinó per explicar per què era absolutament desproporcionat utilitzar la via penal per a les okupacions, per assenyalar que allò era nou en el sistema i que responia a uns interessos i a una política criminal determinada de prevalença del dret de la propietat sobre altres qüestions. Avui ens toca fer això probablement en els judicis per delictes de desordres públics i derivats, ens toca obrir una certa batalla cultural contra les institucions jurídiques vinculades a l’ordre públic que desenvolupi una certa genealogia d’aquest concepte que es manté arrelat en el sistema jurídic espanyol, que el destapi, que el denunciï i que demostri la seva profunda il·legitimitat.

(Article publicat a Crític el 9/10/2020, fotografia Àlex Recolons-ACN)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *